Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l?hospital de la Vall d?Hebron mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de pal?liatius, amb un càncer sense remei. Alhora, ell mateix estava ingressat a la planta de digestiu del mateix centre. En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d?una planta a l?altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de les infermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en la quietud asèptica de l?hospital, com en un text de García Lorca. També les seves fintes al dolor, gràcies a la seva estranyesa per l?absurditat de la vida i a un sentit de l?humor d?home culte, agut i malenconiós. Si la hist.ria del llibre és bonica, les seves pàgines encara ho són més. «Fulles que cauen d?un arbre», diu Lagarriga. Tenen un toc poètic, una elegància emocional colpidora i vessen d?ironia jovial, que fan que l?autor vegi els passadissos d?urgències com els carrers dels sanfermines o que respongui a la radi.loga que li demana si porta res de ferro, que «la salut, per descomptat, no». És un llibre que espanta les incerteses, la de
-5%
