A La passejada un poeta surt de casa. Passeja i observa. Es un flaneur. Peró un flaneur una mica especial, perqué vaga per un paisatge diferent del que marquen els cánons típics d'aquesta actitud vital. La passejada és un llibre estrany: Walser passeja com escriu i escriu com passeja. Aquestes dues accions es fonen en una de sola. Cada paraula és una passa; cada passa, una paraula. A vegades el passeig s'entortolliga amb discursos tortuosament absurds típics del llenguatge burocrátic, peró en d'altres pren un to gairebé infantil, de sorpresa ingénua i alegre davant del món. Peró La passejada també és un llibre trist: també és el reflex de l'intent de dissimular una trencadissa interna definitiva. Es un crit expressat amb la suavitat més extrema. menys segures, peró és un miratge i prou. I és que, aparentment només, l’estil de Blanchot remet a una mena de free jazz lingüístic. Aparentment perqué en aquest llibre domina una prosa poética que s’esfilagarsa fins al límit, que lluita per sortir de si mateixa, que es clava, confon, ofega, i que també (o sobretot) és una reflexió constant sobre el poder en pos
-5%
-5%
-5%
-5%
-5%
