El cos és ben present dins de Filaments. La plasmació del cos femení s'ofereix aquí de manera paradoxal. Elisa Biagini s'enfronta a la qüestió de la fisiologia, seguint els passos de poetes americanes com Anne Sexton, per. alhora la florentina desdibuixa el rastre del cos, tot fracturant-lo, en sintonia amb la dislocació reflexiva dels materials que empra.Biagini esgrimeix una veu pr.pia i escriu com a acte (re)generatiu. Per contextualitzar-la amb la poesia catalana actual, té elements poc o molt coincidents amb poetes com ara Mireia Calafell, Maria Cabrera, Maria Ant.nia Massanet, Anna Gual, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Maria Isern, Anna Gas o Lucia Pietrelli.
