«Un dia em vaig adonar que una cosa m’importava més que les altres: com definir-me com a estranger?I aquest fou l’objecte del llibre que vaig titular Un estranger amb un llibre de butxaca sota el braÇ.Em vaig adonar, de seguida, que, en la seva vulnerabilitat, l’estranger tan sols podia comptar amb l’hospitalitat que l’altre li podia oferir.Tot just com les paraules es beneficien de l’hospitalitat de la página en blanc, i l’ocell, de l’hospitalitat incondicional del cel.I és l’objecte d’aquest llibre.Peró qué és l’hospitalitat?»
icita. D’alguna manera, amb aquest llibre, el lector ha de reaprendre a llegir. De tant en tant ─sobretot al principi─, Blanchot hi escampa algunes boies perqué al lector li sembli que neda en aigües més o menys segures, peró és un miratge i prou. I és que, aparentment només, l’estil de Blanchot remet a una mena de free jazz lingüístic. Aparentment perqué en aquest llibre domina una prosa poética que s’esfilagarsa fins al límit, que lluita per sortir de si mateixa, que es clava, confon, ofega, i que també (o sobretot) és una reflexió constant sobre el poder en pos
-5%
-5%
-5%
-5%
-5%
